L’aranés de Portugal (testo en catalan subre l mirandés)

11 mar 2006 0 comentarios

Són lluny de tot arreu. I és aquest precisament l’encant de les Terras de Miranda. Viure a la quinta forca, viure Trás-os-Montes, també té els seus avantatges. És per aquest motiu que en aquests topants del nord-est de Portugal, que fan de frontera amb Espanya, mai no han arribat a perdre la llengua i els costums dels seus besavis; llengua i costums que comparteixen, des de temps immemorials, amb els veïns de l’antic regne de Lleó i del principat d’Astúries. I encara que la llengua d’aquest bocí de Portugal, que no sempre s’expressa en portuguès, sigui coneguda com a mirandès, no hi ha cap dubte que es tracta del nom que ha pres la variant local de l’astur-lleonès.L’astur-lleonès, altrament anomenat bable a Astúries, continua sense tenir cap tipus de consideració oficial en els territoris espanyols en els quals es parla. Amb tot, en les avingudes cèntriques de Zamora hi ha cartells del Conceyu Xoven que reclamen Un País Llïonés Libre i la dignificació de l’astur-lleonès. Són els darrers crits d’impotència, que ningú vol escoltar, d’una llengua en estat avançat de descomposició.

El mirandès també camina amb crosses. El seu deteriorament salta a la vista a Miranda do Douro mateix, principal referent urbà, on el mirandès ha passat a millor vida. No obstant això, moltíssimes famílies residents al Cunceilho de Miranda -d’uns 500 km2-, emplaçada entre els cursos dels rius Sabor i Douro, continuen transmetent el mirandès als fills. El parlament de Portugal va aprovar per unanimitat la seva cooficialitat l’any 1998 al costat del portuguès. I el govern de Lisboa va prendre el compromís d’ensenyar i fomentar l’ús del mirandès, tant des de l’escola com des d’altres àmbits socials, entre els aproximadament 11.000 parlants, xifra gens menyspreable.

El paral·lelisme amb l’aranès es fa inevitable. Sobretot perquè la Vall d’Aran també és l’únic territori d’un extens àmbit lingüístic, Occitània, on la llengua pròpia gaudeix d’oficialitat. I, entre d’altres iniciatives per tal de dignificar-la, Vielha acull la Corsa per la Lenga a finals de juliol, i semblantment Miranda do Douro celebra el Festibal de la Cançon i Danças Mirandesas i el Die de la Lhéngua Mirandesa unes setmanes abans.

L’oficialitat del mirandès ha estat un gest que ha reforçat la sensibilitat lingüística d’un estat que molts teníem coll avall que era monolingüe.

Però, per què aquest reconeixement oficial no el varen fer abans si ja fa més de dues dècades que hi ha democràcia a Portugal? Aquesta tardança a l’hora de regular la paritat lingüística interna de Portugal ha contribuït al fet que el jovent percebi el mirandès com una parla arcaica, pròpia de gent endarrerida, i, en canvi, el portuguès com una llengua moderna i adaptada a les necessitats de la comunicació i del desenvolupament; per tant, els joves han anat perdent la motivació per fer servir el mirandès. No oficialitzar una llengua d’un radi d’acció comarcal fins que els danys en la seva salut són gairebé irreversibles es pot interpretar com jugar brut. Si com apunten totes les perspectives, la llengua acaba desapareixent – malgrat la protecció estatal que es pugui desplegar a partir d’aquest moment- les autoritats al·legaran que hauran fet tot el que hauran pogut i que, consegüentment, tenen la consciència molt tranquil·la. Rescatant la ironia del malaguanyat Ramon Barnils, l’assemblea de la república haurà ajudat i empès caritativament el mirandès a ben morir.

Alguns psicolingüistes sostenen que fins que les llengües minoritzades no deixen de ser vistes com un perill per a l’estat de torn, aquest no té cap interès a tractar-les respectuosament. Quan l’estat determina de promoure-les perquè ja no l’inquieten, resulta que redreçar-les és complicadíssim. Tal com destaca l’Euromosaic, informe sobre les llengües minoritzades de la CE, «el declivi del mirandès és molt acusat actualment. Des dels anys 60 aquest procés s’ha accelerat.

Amb un escàs suport de les autoritats públiques i una manca d’interès entre els seus propis parlants, la tradició oral de la llengua, el seu prestigi i ús social estan minvant visiblement».

Per tot això és molt preocupant que la república francesa ni es plantegi la possible cooficialitat de la nostra llengua a la Catalunya del Nord o que el govern aragonès ajorni una i altra vegada fer cooficial el català a la Franja de Ponent. Potser esperen fins que no hi hagi res a fer?

Quim Gibert, psicòleg
Butlletí 155 / setembre 2001

http://www.grn.es/adac/0901ladp.htm

Debes estar registrado y con tu cuenta para poder insertar comentario o también usar tu usuario de Facebook para insertar tus comentarios:

Comenta esta noticia en Facebook

cerrar